Des del diàleg, per un projecte compartit

Esborrany de Guió per a debatre

El propòsit d’aquest document és ordenar 8 eixos temàtics que permetran delimitar el debat durant els diàlegs programats. La seva intenció és evitar, en la mesura del possible, la dispersió de les intervencions que tinguin lloc els dies 5i 6 d’abril al Palau Macaya. En definitiva, podria ser un instrument d’organització per als participants en els diàlegs de les quatre taules programades (tant de les persones que protagonitzen els diàlegs com d’aquelles que tenen el paper de conduir-los) itambé per a la resta de participants que hi intervinguin al plenari.

Per consegüent, no ha d’interpretar-se com un document final, sinó com un text que indiciï els problemes centrals, a mode de punt de partida d’aquestes jornades.

L’objectiu d’aquest esborrany és que, conforme avancin elstreballsde les comissions creades a Sevilla i Barcelona, s’aconsegueixi un document de síntesi —que no superi les 7-8 pàginesd’extensió— per a enviar-lo al conjunt de participants als Diàlegs cap al 15 de març. D’aquesta manera, els participants podran treballar amb ell i indicar-nos, no més tard del 25-27 de març, en quina sessió o sessions volen intervenir-hi i en torn a quines qüestions, ordenades en el document de treball, volen fer-ho.

Hem pensat que aquesta és la millor manera d’ordenar el debat, atès que, amb aquesta informació disponible, podrem elaborar el torn de paraules de les sessions. Per suposat, està per decidir si aquesta és la fórmula més adequada o bé altres propostes poden ajudar a millorar el plantejament proposat.

Tal com sabeu, la iniciativa dels Diàlegs Andalusia i Catalunya està plantejada amb la convicció que pot oferir, com a mínim, dues raons que els hi confereixin sentit:

Una trobada que sigui un punt de partida d’un procés continu d’observació i anàlisi compartida, més que no pas un punt d’arribada.
Un espai des del que superar la lectura superficial o espectacular d’un denominat ‘conflicte’ entre dues realitats diferents, que sovint no són,sinó, un discurs instrumental per la supervivència d’unes elits dirigents.

Les qüestions proposades per al debat són:

El conflicte actualment en curs entre una part de la societat i la política catalanes amb la resta de la societat i política espanyoles té antecedents històrics, però també causes recents. Per una banda, torna a plantejar-se la vella querella entre Catalunya i Espanya però, per l’altra, el conflicte adquireix una dimensió completament nova a partir de causes insertes en l’àmbit global de les crisis economicofinancera i social de la darrera dècada. Aquestes causes han contribuït a la pròpia crisi de les democràcies. Al mateix temps, avui les societats, cada cop més desiguals, constitueixen un broude cultiu per la manifestació aguda de fenòmens com la xenofòbia i el racisme, la violència masclista, l’aporofòbia, l’exclusivisme identitari, l’autoritarisme i la irresponsabilitatpel comú, entre altres qüestions. Es podria dir que estem davant els símptomes d’un motor enferritjatque, tot i saber que si volem posar-lo en marxa primer cal que el reparem, ens estem entestant en reescalfar-lo. L’únic resultat al que pot conduir aquesta situació és deixar-nos absolutament aturats, immobilitzats davant la impossibilitat d’imaginar un futur amb una democràcia que ens ofereixi el major grau de llibertat junt amb el major grau d’equitat i d’igualtat.
L’antiga i conflictiva qüestió del conveni entre societats i elits diverses ha adquirit en la història d’Espanya dosis de gran violència: tres guerres civils, anomenades carlines, on s’entremesclaren demandes i qüestions diverses però entre les què cal ressaltar les particularitats forals o nacionals, que adquiriren una gran rellevància; i una Guerra Civil de llarg abast històric el 1936, quan van enfrontar-se dos blocs socials, que ha marcat, està marcant i sembla que, presumiblement, seguirà marcant la vida civil dels espanyols de diverses generacions. Després de gairebé dos segles d’aquesta història de pugnesi enfrontaments hem de superar l’actual situació de dol entre aquesta part de catalans que propugnen la independència amb l’altra que s’hi oposa, i amb la resta de pobles d’Espanya. L’única forma de superar-ho és mitjançant el diàleg i no a través del desafiament, amb l’intercanvi i el reconeixement mutu, d’apertura al món, i no mitjançant la ignorància i el menyspreu de l’altre, per la via de projectes transformadors que completin de manera definitiva i ampliïn la condició de ciutadania. El diàleg entre les parts és la única via per a resoldre, o almenys minorar, qualsevol conflicte, des de la negociació cooperativa i no des dels principis irrenunciables de cadascú, tot donant passos amb el necessari coratge per tal d’anar transitant camins coberts avui de gel i boira, i anar dibuixant els interessos comuns que ens facin definir els desacords i avançar cap als encontres durant un trajecte que s’albira difícil de recórrer, més enllà de la conjuntura actual i sempre a mig termini.
Cal que aquest diàleg tingui una traducció política, sens dubte, però també ha de constituir-se, alhora, com a cultura cívica en tots els sectors i grups de la societat catalana i espanyola, a partir d’experiències d’intercanvi educatiu i cultural. És necessari exigir que els representants polítics s’asseguin a dialogar, a discutir, a debatre els problemes i les possibles solucions per a superar-los. Però, potser, també com a ciutadans hem d’obrir tots els espais possibles per tal que les posicions enfrontades es reconeguin, dialoguin i col·laborin des de les seves pròpies instànciesa fi de facilitar l’encontre i no la divisió, l’acord i no l’enfrontament. Una concepció que no té a veure amb la ingenuïtat sinó amb l’optimisme de la voluntat, una actitud no més important però tant necessària en qualsevol conflicte com ho és l’escepticisme de la raó. La democràcia, el seu desenvolupament, ens interpel·la a totes i a tots, ens exigeix, ens responsabilitza, tant de les nostres eleccions com dels nostres actes. Requereix de la definitiva consolidació d’una sòlida cultura democràtica.
Reivindiquem els anys de la Transició com a referents per a aquesta idea de dialogar. El 1978 és un any important perquè sintetitza una sèrie de valors democràtics i cívics essencials: la Constitució com a llei per a tots els espanyols, què reconeix els principis i drets fonamentals de tothom. Després de quaranta anys sense que els espanyols poguessin gaudir d’un marc democràtic, la Constitució de 1978 va obrir una etapa fonamental en la història de la convivència, i no l’enfrontament, entre espanyol, catalans, andalusos o qualsevol altra identitat cultural o territorial. El Títol VIII de la Constitució, a més d’una sèrie d’iniciatives polítiques adoptades en mig d’aquella Transició, va obrir un terreny de convivència de totes les realitats nacionals o territorial existents al nostre país, tot creant un model d’Estat, l’Autonòmic, que va resoldre en el seu moment conflictes, diversitats i particularitats. Som conscients que en aquests dies tant necessari és valorar els aspectes positius d’aquella Transició com ho és fer una crítica que discuteixi el caràcter modèlic transmès acríticament i que ve sent qüestionat per les generacions més joves. Una necessària crítica d’aquelles generacionsque no van participar aleshores en aquell procés i que necessàriament avui han de prendre decisions i protagonitzar-les. Un qüestionament legítim, sens dubte, però en tots els sentits ajustat al que va representar aquell trànsit de la dictadura a la democràcia. El debat avui és sobre la defensa i aprofundiment en la democràcia actual en un contextde transformacions de tot ordre que ens situen davant els reptes actuals no comparables amb els de l’etapa anterior. Pensem, per exemple, que durant els darrers quaranta anys s’han produït grans canvis en els aparells i sistemes productius i de serveisque han provocat un gegantí procés de renovació i reestructuració de l’economia i una radical desfiguració del treball heterodirigit, tal com s’ha donat durant el llarg cicle del sistema fordista.
Estem convençudes i convençuts que, a l’alçada d’avui, el model territorial plasmat a la Constitució de 1978 ha de ser reformat i adaptat a les noves realitats i expectatives. No només perquè una part de Catalunya exigeixi la independència, que també, sinó perquè fa temps que aquell model d’Autonomies està sent debatut per no respondre a les demandes socials i d’un Estat compost. Sembla més que raonable que s’obri un procés de reforma constitucional que sigui capaç d’incorporar, entre altres menors, les tres grans innovacions dels darrers temps: la pertinença d’Espanya a la Unió Europea, la defensa i ampliació dels nousdrets socials i individuals i la recomposició federal del nou Estat, tot assumint les realitats nacionals existents. Apostem per reclamar a les forces polítiques i al conjunt de la societat aquest esperit reformador i obert als nous temps. La nostra Constitució actual, precisament perquè conté una massa conceptual i de drets molt positiva, pot i mereix ser reformada per tal de millorar-la. L’actual societat espanyola pateix convulsions i processos de transformació de suficient entitat com per a demandar que la seva Carta Magna s’adapti a aquests nous temps. No cal témer ni desconfiar d’aquests processos de reforma constitucional. No tinguem por d’allò nou. Si les forces polítiques assumeixen un esperit dialogant, constructiui positiu, es podria aconseguir un acord bàsic sobre les tres grans qüestions plantejades.
En aquesta línia de mentalitat oberta i dialogant a la reforma i als canvis que s’estan succeint al nostre entorn, no és possible entendre cap futur jurídic, legal o constitucional —que arriba fins i tot a qüestionar les concepcions tradicionals i ja en declivi sobre la sobirania dels estats— al marge del factor Europa. Sense entendre Europa com a comunitat política, social, econòmica i cultural seria impossible —subratllem l’impossible— entendre tota solució futura relacionada amb Espanya, Catalunya o Andalusia. Les velles fronteres, els vells marcs conceptuals provinents en bona mesura del segle XIX i de la Primera Guerra Mundial, fa temps que han saltat pels aires i ben segur que, des d’aquells paràmetres, no hi ha solució. En certa manera, és tasca de les actuals generacions, a qui els ha tocat la responsabilitat de proposar solucions als conflictes entre societats i territoris, innovar i inventar propostes per a aquests problemes. Llegir el passat per pensar històricament el present, però sent conscients que mai els motlles antics han servit com a solució de nous problemes.
Rebutgem tota posició política que parteixi de l’exclusió, la imposició o la unilateralitat. No creiem en declaracions unilaterals ni en aplicacions d’un article 155 convertit en sistema polític. La unilateralitat com a principi polític és incoherent en un sistema progressista de poders i sobiranies compartides. El model del 155, ideat iarticulat com a intervenció provisional o no desitjada pel constituent, ha passat a convertir-se, al cap d’alguns, en un sistema permanent de govern de la discrepància. L’actual situació de confrontacióentre una part ferma de catalans, entre ells el seu propi i legítim Govern, amb Espanya només podrà albirar una via de solució —difícil, reconeixem que molt difícil— mitjançant dues metodologies queen el fons són la mateixa: primer, reconèixer a l’altre i, segon, dialogar amb ell per intentar arribar a un acord, mínim o màxim. No hi ha camí a través de la unilateralitat ni tampoc mitjançant la intervenció de l’Autonomia.
El diàleg entre andalusos i catalans, entre Andalusia i Catalunya, en tant que dues entitats històriques i dues realitats diverses, ens sembla important per tal de facilitar camins de sortida a l’actual conflicte. Hi ha raons històriques, culturals i econòmiques que sustenten aquestadoctrina de la trobada i el diàleg. La història dels darrers segles és rica en exemples que demostren aquesta relació mútua i connexió entre ambdós territoris, ambdues societats. Però només ens cal mirar als darrers decennis per a confirmar-ho, quan centenars de milers d’andalusos van emigrar des de la seva terra als anys seixanta cap a Catalunya i van convertir a aquesta comunitat en el seu nou lloc d’assentament i de convivència. A partir d’aquest fet fonamental, que alguns han denominat justament com l’autèntica epopeia del segle XX espanyol, Catalunya va canviar, va fer-se una altra Catalunya i també, alhora, va emergir una altra Andalusia. Aquelles gents provinents de la profunda pobresa del sud també van canviar, es van fer catalans i es van convertir en sàvia nova que va alimentar el vell arbre català. Avui no és possible entendre l’actual Catalunyasense l’aportació d’aquells andalusos. Com no és possible entendre l’Andalusia autonòmica sense el factor català, sense entendre la Catalunya actual. Per això mai compartirem que es contraposin ambdues realitats, que s’intenti enfrontar els uns contra els altres. Amb les seves diversitats i pluralitats Catalunya i Andalusia són dos actors que poden aportar cultura del diàleg, sense menyscabar les aportacions d’altres comunitats autònomes. Per ser perifèriques en el territori de l’Estat, Andalusia i Catalunya poden entendre millor la impossibilitat d’uncentralisme que subjuga o anul·la la diversitat; per aquesta mateixa condició, poden aportar experiència i ingeni per a trobar propostes de solució, que no arribaran fàcilment ni aviat, a l’actual laberint espanyol.

Propostes d’intervenció enviades pels participants

– Document enviat per Isidor Boix

– Document enviat per Alfons Labrador

– Document enviat per Joaquín Aurioles Martín